Donar el pas d’ingressar a la residència

Ingressar un familiar en una residència és una de les decisions més difícils de prendre. Normalment la persona gran, en la majoria dels casos no acostuma a voler anar a viure a una residència per iniciativa pròpia. Arriba un moment en l’etapa vital en què els fills, néts o nebots han de prendre consciència que la decisió recaurà sobre ells per varis motius: perquè la persona gran ja no pot viure sola per qüestions de salut o de seguretat, o perquè la persona gran presenta un deteriorament cognitiu que li impedeix poder prendre cap decisió per sí mateixa. 

En aquest moment, la família o el cuidador principal necessita entendre que hi ha d’haver un canvi de rols, sobretot quan es tracta de pares-fills. Qui sempre ha fet el rol de cuidador, pare o mare, passa a ser la persona cuidada i per tant el fill o fills han de passar  prendre les decisions que procurin el major benestar pel familiar depenent. 

En la majoria d’aquests casos, les famílies necessiten un suport i acompanyament per prendre la millor decisió per al seu familiar. El fet d’ingressar en un centre residencial molt sovint és viscut com una pèrdua i per tant com un dol. Deixar la casa on s’ha viscut durant possiblement tota una vida,  canviar de barri o veïnat, conviure en un entorn diferent, amb altres persones, sovint canviar d’horaris, etc. són fets de la vida quotidiana que provoquen angoixa. 

Poder preparar bé a la persona gran permetrà que tant ell com la família puguin elaborar el dol i acceptar el procés de l’ingrés. Parlar dels sentiments que genera aquest canvi de situació farà que les emocions no quedin bloquejades i per tant puguem passar les etapes fins arribar a l’acceptació de la nova situació.  És important no amagar al nostre familiar que estem buscant un recurs residencial, si és que el nostre familiar té les capacitats cognitives intactes per entendre-ho. 

Els professionals de la residència poden orientar i acompanyar. La família pot demanar tots els dubtes que tinguin, poden visitar les instal·lacions i demanar quines activitats es fan i quins horaris té la residència. D’aquesta manera, part de les pors i inseguretats desapareixeran. També és bo que la persona depenent pugui visitar la residència abans d’anar-hi a viure. I si és possible i el centre disposa del servei, és molt millor poder fer una adaptació al centre començant per assistir al centre de dia, d’aquesta manera el familiar coneix als treballadors, a la resta de residents, la dinàmica, les activitats, els horaris, etc. mentre torna cada vespre a dormir a casa seva a l’espera de tenir la plaça residencial.

Un cop el nostre familiar ha ingressat es produeix un nou moment difícil en la família, suplir l’espai que ha deixat la persona depenent en el seu cuidador principal i anar recuperant els horaris i activitats que s’havien deixat apartades. Tot i així, ingressar un familiar en la residència no vol dir abandonar-lo, cal seguir mantenint les visites i col·laborar amb les activitats i propostes del centre sempre que sigui possible.

Hem de viure la residència com la nova llar del nostre familiar, un espai de convivència i vida que entre tots, famílies i professionals, enriquim cada dia.